dimarts, 17 d’abril del 2012

La Montse Paco ens ha deixat



SOBRE LA MORT

…ara voldríem preguntar-te sobre la Mort.
I ell digué:
Vosaltres voldríeu saber el secret de la mort.
Com podríeu trobar-lo, però, si no el cerqueu al mateix cor de la vida?
Els ducs, que tenen una vista limitada a la nit, són cecs durant el dia i no poden descobrir el secret de la llum.
Si veritablement voleu comprendre l’esperit de la mort, obriu el vostre cor de bat a bat a la realitat de la vida.
Car la vida i la mort són una sola cosa , com ho són la platja i el mar.
En el fons de les vostres esperances i desigs resideix el vostre silenciós coneixement del mes enllà.
I així com la llavor somnia sota la neu, el vostre cor somnia la primavera.
Creieu en els somnis, car en ells s’amaga la porta de l’eternitat.
La vostre temença de la mort és semblant al tremolor del pastor que roman quiet al davant del rei quant el rei li posa la mà damunt per honorar-lo.
Per més que tremoli, no se sentirà joiós el pastor d’ésser assenyalat per el rei , sense deixar, però, de sentir-se conscient del seu tremolor?
I què és la mort, sinó romandre nu al mig del vent i fondre’s en el sol?
I què és deixar de respirar, sinó alliberar la respiració del seu incessant vaivé perquè pugui enlairar-se i expandir-se i cercar Déu sense destorbs?
Només cantareu de veritat quan haureu begut del riu del silenci.
I quant haureu assolit el cim de la muntanya, serà quant començareu a ascendir.
I quant la terra hagi reclamat els vostres membres, serà quant realment dansareu.

Kahlil Gibran

divendres, 13 d’abril del 2012

Secretariat?

Ahir a la nit vaig assistir-hi a la meva última reunió de la coordinadora de colles de diables i bestiari de foc de Barcelona tot i que de fet hauria de dir que vaig assistir-hi al preàmbul de la defunció del Secretariat.
Com es possible que el Sr. Quiles digui que no s’han reunit les colles infantils per que no tenen res de que parlar? Se suposa que estant a dos mesos vista de celebrar la trobada de diables infantils.... no tenen res de que parlar? Si el Sr. Quiles vol fer be la feina de vocal en funcions i vol complir amb la ITC18 potser que es posi les piles.
Però siguem sincers, la realitat es que per fi s’ha tret la pedra que li molestava a la sabata i d’un sol tret s’ha tret de sobre el que mes li molestava: La Montse Paco i les colles infantils.

Per cert, per si algú pot interessar (tenint en compte que ahir ningú, absolutament ningú, va preguntar per la salut de la Montse) la Montse Paco s’està morint i amb ella mor el secretariat que em conegut fins ara.

Montse, creus que ha valgut la pena?
Ella diria que si, per que els seus nens ho son tot.

Salut companys i cuideu-vos.

dimecres, 21 de març del 2012

FESTA DE LA PRIMAVERA AL POBLE SEC



Aquesta es la primera primavera que celebrem al Poble Sec i será ben sonada!
Tota la cultura popular es concentrará en dos dies. Tindrem als nostres amics i veins Trabucaires de Sant Antoni i Gegants de la Marina.
Tindrem també als nostres companys de Renaixença fent Ball de Bastons i a els Castellers del Poble Sec.
Per descomptat que la nostre geganta Rosa del Paral.lel es passajarà per el barri al costat del Quimet i de Armant de Montujïc i els nostres tabalers petaran com mai!

Os esperem a tots pessajant per la fira dels artesans, comprant cosetes i disfrutan de les entitats del barri i la nostre cultura.

Salut i foc,
Marga

dijous, 15 de març del 2012

diumenge, 26 de febrer del 2012

COMIAT

Barcelona, 24 de febrero de 2012



Hola a todos, esta es mi despedida personal la de Margarita Arregui de la colla Diables del Poble Sec, puesto que mi entidad ya no forma parte de este colectivo no puedo seguir en esta junta, ni que sea provisionalmente hasta que surja otra definitiva.

Tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe o no hay mas ciego que el que no quiere ver.
Y esto es lo que ocurrió anoche, demasiadas veces se ha llevado el cántaro de la manipulación hasta la fuente de la asamblea y al final se ha roto.
Todos tenemos derecho a opinar y a tener nuestra manera de ver las cosas, pero hay que tener en cuenta que una cosa es nuestra opinión que si afecta solo a nuestras vidas es cosa nuestra y otra muy distinta insistir en tener razón cuando no depende solo de ello nuestra vida sino la de todo un colectivo.
Hay que pensar entonces en “todos” y no solo en unos cuantos. Hay que pensar si las decisiones beneficiaran a una mayoría o solo a una minoría y hay que actuar en consecuencia. Hay que pensar también en las consecuencias de una decisión y sospesar si va a valer la pena.
Por que “obras son amores y no buenas razones”, ya que nuestras palabras pueden ser muy hermosas y estar llenas de buenos propósitos pero siempre hemos de preguntarnos a donde nos va a conducir esa u otra decisión. Pues ya lo dice el refrán que quien siembra vientos recoge tempestades.


Dime de qué presumes y te diré de qué careces o quien todo lo quiere, todo lo pierde.
Una minoría ha estado dos años insistiendo en ser poseedores de la razón y han ido en contra de las decisiones de la asamblea continuamente, incluso han presumido de ser democráticos y asamblearios aunque ello haya supuesto saltarse las decisiones de la mayoría. Hemos soportado asambleas en las que en ocasiones la junta ha perdido los papales de la paciencia y por el simple hecho de defenderse ante ataques, más propio de políticos que de personas que consumen altruistamente su tiempo personal en beneficio de otros, han sido de nuevo atacados y tachados con un montón de adjetivos.
Esta minoría no ha pensado, ni medido, ni calculado el efecto devastador que podían ocasionar en la comunidad. O tal vez si?


Más vale malo conocido que bueno por conocer o quien adelante no mira, atrás se queda.

A veces, ya sea por prudencia, por miedo al cambio, por creer que son temas que nos son ajenos o que es mejor que resuelvan otros, lo cierto es que dejamos que las cosas ocurran sin meternos por en medio. Tal vez con buenas intenciones, no lo pongo en duda, pero a veces hemos de implicarnos y a veces lo hemos de hacer ni que solo sea por poner un granito de arena (al que no damos importancia) pero que junto con otro granito puede llegar a crear una montaña de buenas razones para poder mejorar, prosperar o poner juicio ante unos hechos.
A veces la costumbre nos hace creer que lo que tenemos ya nos está bien y que ya miraremos, como siempre, de ir resolviendo las cosas que van surgiendo.
Pero si uno no mira adelante y no ve que hay otra manera de hacer las cosas nos anquilosamos y eso no nos beneficia. Esta comunidad infernal ha llevado demasiados años haciendo las cosas de una única manera y no queriendo admitir que hay otras. Otras razones, otros objetivos, otras maneras de hacer que con solo un poquito de generosidad nos podría haber llevado a seguir compartiendo y disfrutando de lo que nos une. Y ahora qué?

El infierno está lleno de buenas intenciones y el cielo de buenas obras.

Ahora hay que seguir adelante que es hacia dónde va la vida lenta e inexorablemente, ella nos empuja a seguir y de momento parece que separa nuestros caminos, pero aquellos que sabemos el valor de la amistad y conocemos todas las arrugas y cicatrices de nuestro cuerpo, aquellos que hemos compartido trabajo, ilusiones y cafés en un bar discutiendo si hacerlo de esta manera o de otra, si será mejor poner las vallas en aquella calle o hacer que los diablos salgan de esta manera o de otra….los que hemos compartido horas haciendo subvenciones, los que hemos vivido todo esto, nos seguiremos encontrando y compartiendo lo que nos une.

Por lo tanto esta carta, que me sale desde la reflexión en voz alta y clara y desde el corazón, de la amiga que siempre tiene una mano y un abrazo dispuesto. Esta carta solo es un hasta pronto y hasta la próxima carretilla.

Así que a partir de ahora poco me veréis por esta comunidad ya que mi colla ha decidido tomar otro camino. Un camino que esperamos siga lleno de proyectos para compartir y disfrutar, aunque ya se sabe que en esta vida “no hay rosas sin espinas”.

Hasta pronto también a las collas que junto con la mía (Poble Sec) anoche decidieron tomar otras direcciones en el camino como Gótic, Quinta Forca, Tarascaires, Guspires de Sants.

Esta ha sido la consecuencia de tirar demasiado de una cuerda que se sabía vieja y gastada y que al final se ha roto.

Ahora probablemente las mismas voces que venimos oyendo en estos últimos tiempos seguirán con sus argumentos acostumbrados (y tomaros estas palabras como queráis, porque a estas alturas como comprenderéis ya no creo que tenga demasiada importancia lo que yo os diga o piense, no al menos para mí) de hecho anoche por la red se hablaba de una nueva coordinadora y de que si esto estaba planeado de antemano.

Puedo deciros que no estaba planeado que unas cuantas collas se dieran de baja (para mí fue una sorpresa y no precisamente grata) y respecto a si estaba planeada una nueva coordinadora quiero puntualizar (y muchos tenéis constancia de ello) que no es una idea nueva, me consta que de esta coordinadora ya salieron en varias ocasiones algunos de sus miembros con la intención de montar otra “única de Barcelona ciudad” por lo tanto no sería de extrañar que así termine sucediendo, pero un último comentario o pregunta al respecto:

¿Quiénes fueron los que en su día quisieron hacer una nueva coordinadora? ¿Tal vez los mismos que ahora se rasgan las vestiduras?
Pero tampoco sería de extrañar que después de todo lo ocurrido anoche ciertamente surgiera una nueva. Es otra de las consecuencias. La pena es que muchas de las collas que no son de Barcelona no se merecen esto y es una lástima que en su día no se levantaran y dijeran en alto lo que votaron en más de una ocasión, pues hay personas que han demostrado no entender el significado de los votos.
Repito, todo es una lástima.

¿Nadie pensó por un momento que si hacían una cuestión de confianza era precisamente porque sabían que sucedería esto y que si no hicieron una moción de censura era, también precisamente, porque entonces ellos no obtendrían el éxito esperado? ¿Piensa mal y acertarás?


Margarita Arregui Mulet
Ex presidenta de la coordinadora de colles de diables i bestiari de foc de Barcelona

Soñaba el ciego que veía, y soñaba lo que quería.

diumenge, 21 de març del 2010

QUI BE ESCOLTA BE RESPON

Mai m'agradat fer safareig i menys encara en públic, però quant no val com a única opció la personal sinó que pesa la del grup i un ha de ser la veu, agradi o no la veu es posa. Això es el que he viscut fa pocs dies.
Queda, com es d'esperar, en l'aire el retruc de les veus i la olor de la sang de les ferides que caldrà esperar que cicatritzin.
Però no ens em d'enganyar ja que quant unes veus parlen de coses gens agradables mai ho fan de gust, son conscients que tindrà conseqüències i no es fa per el plaer del joc brut, si no per que agradi o no de vegades hi ha coses que s'han de dir malgrat les conseqüències.
Desprès dels fets, un intenta suavitzar la situació que no ha estat agradable per absolutament ningú per que es conscient que de retruc la resta del grup també es sent agradi't i no tenen cap culpa, es a ells a qui s'estén la má però per educació es fa al líder del grup i això provoca un altre mal entès....doncs lògicament les ferides no permeten veure amb claredat.
Les persones com a tal no som perfectes, per tant fem i farem coses encertades i altres errònies. Tot i així seguiré treballant amb la millor intenció de fer-ho lo millor possible i soc molt i molt conscient que a partir d'ara estaré al punt de mira de molta gent, es el preu que es paga.
Esperaré que el vent no bufi tant fort, que es calmi la tempesta i que no hi hagi altres amb voluntat de posar pals a les rodes.

dilluns, 2 de març del 2009

HA MORT PEPE RUBIANES

No erem amics i ni tant sols ens coneixiem peró he sentit la seva mort com si fos la d'un amic, un amic irrepetible i únic.
Quina llàstima no poder tornar a veuret i sentir-te.
Des de aqui un recull de les paraules amb qui si va compartir amistat:

Joan barril
...Però em preocupen els teus orfes, Pepe. ¿Qui dirà ara el que no ens atrevim a dir? En realitat no es tracta d'atreviment, sinó de lucidesa. La lucidesa que dóna la retorta i l'alambí als vapors destil.lats d'una realitat tèrbola. Parlaves del teu teatre com si fos un lloc d'entreteniment. I la gent reia, això és veritat. Però després, quan marxaven cap a casa o a fer l'última copa, aquella gent anava perdent el somriure i l'endemà entenien que, pensant que anaven al teu teatre havien anat a escoltar una lliçó de catedràtic. Avui la teva mort ha fet aflorar paraules d'elogi, precisament dels que tard o d'hora haurien estat alguna de les teves víctimes. Tu i ells descanseu en pau, ara. Tu, perquè sempre l'havies conegut. Ells, perquè saben que se t'han tret de sobre. Te'n vas havent-te menjat el món. Et vas quedar amb el millor i amb el més profund. I ells, els teus enemics, van tremolar, es van inflamar, van caure en la violència que tu els atribuïes. Has estat demiürg dels vençuts i desemmascarador dels vencedors. I quan et van voler fer fora a tu i a Lorca, els treballadors et van acollir en un dels enclavaments d'aquell Madrid del "no passaran". Et brillaven els ulls com el diamant, que no és una pedra preciosa pel seu valor sinó per la seva duresa...

Gemma tramullas
Pepe Rubianes s'havia definit en una ocasió com "un solitari que viu envoltat de gent", conseqüència directa d'haver anat per la vida a la seva bola, tal com ell diria, dedicant-se amb el mateix afany a fer riure, a col.laborar en projectes socials a l'Àfrica i a lluitar contra la dreta més recalcitrant.La intimitat envoltada d'expectació durant les dues hores de vetlla era un reflex del que va ser la seva vida. "No tenia carnet de conduir ni vestit de mudar --explicava Flavià--. Preferia el barri del Raval, tot i que podia haver viscut a Pedralbes. Ha viscut fent el que li sortia dels collons tota la vida i això només és a l'abast dels més grans".

Albert om

El dia de Nadal del 2006, quan encara no estava malalt, Pepe Rubianes va escriure des d'Etiòpia un poema sobre la mort: "Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa". El poema servia d'epíleg a un llibre de memòries que va titular Me voy. Un resum perfecte de la seva vida: Rubianes sempre se n'anava de tot i de tothom. Voler-lo lligar era començar-lo a perdre. En els últims temps, fins i tot se n'anava d'ell mateix. Per això els seus constants viatges a l'Àfrica, per oblidar-se de qui era Pepe Rubianes.Però ara que se n'ha anat definitivament, ara que ha emprès el seu últim viatge, descobrim que no és veritat que hagués de deixar el seu lloc a ningú. Pepe Rubianes és irreemplaçable. No n'hi ha dos com ell. Penjarem el seu uniforme teatral --camisa i pantaló negres-- a dalt de tot de l'olimp d'humoristes, lliurepensadors i franctiradors d'aquest país. I ell, que se n'anava de tot, es quedarà allà per sempre. Pots marxar tranquil, Pepe: tu has disfrutat molt de la vida, i nosaltres hem disfrutat molt de tu.Ah, i un avís per a l'Espanya més rància, per a l'Espanya que el va voler portar a judici: Rubianes podia marxar, però callar no callava mai. I ara tampoc ho farà. Et continuarem escoltant, Pepe.

Paco mir
Pepe nostre que estàs en el cel, recordat sigui el teu nom, vingui a nosaltres el teu geni, segueix fent la teva santa voluntat així en el cel com a la terra.Dóna'ns sempre el nostre riure de cada dia, perdona'ns si t'imitem, així com nosaltres també perdonem els qui ens imiten, no ens deixis caure en l'avorriment i del mal no ens deslliuris del tot. ¡Sarangangue!

Carles Flavià: 'T'estimo, i fins aviat'
La festa s'ha acabat. El públic, sobretot el dels Països Catalans, ha perdut el Rei del Riure, l'home que ens feia més feliços. Curiosament, Pepe era galaicocatalà, i es va convertir parlant en castellà en el gran defensor de la nostra terra.....