Mai m'agradat fer safareig i menys encara en públic, però quant no val com a única opció la personal sinó que pesa la del grup i un ha de ser la veu, agradi o no la veu es posa. Això es el que he viscut fa pocs dies.
Queda, com es d'esperar, en l'aire el retruc de les veus i la olor de la sang de les ferides que caldrà esperar que cicatritzin.
Però no ens em d'enganyar ja que quant unes veus parlen de coses gens agradables mai ho fan de gust, son conscients que tindrà conseqüències i no es fa per el plaer del joc brut, si no per que agradi o no de vegades hi ha coses que s'han de dir malgrat les conseqüències.
Desprès dels fets, un intenta suavitzar la situació que no ha estat agradable per absolutament ningú per que es conscient que de retruc la resta del grup també es sent agradi't i no tenen cap culpa, es a ells a qui s'estén la má però per educació es fa al líder del grup i això provoca un altre mal entès....doncs lògicament les ferides no permeten veure amb claredat.
Les persones com a tal no som perfectes, per tant fem i farem coses encertades i altres errònies. Tot i així seguiré treballant amb la millor intenció de fer-ho lo millor possible i soc molt i molt conscient que a partir d'ara estaré al punt de mira de molta gent, es el preu que es paga.
Esperaré que el vent no bufi tant fort, que es calmi la tempesta i que no hi hagi altres amb voluntat de posar pals a les rodes.
