No erem amics i ni tant sols ens coneixiem peró he sentit la seva mort com si fos la d'un amic, un amic irrepetible i únic.
Quina llàstima no poder tornar a veuret i sentir-te.
Des de aqui un recull de les paraules amb qui si va compartir amistat:
Joan barril
...Però em preocupen els teus orfes, Pepe. ¿Qui dirà ara el que no ens atrevim a dir? En realitat no es tracta d'atreviment, sinó de lucidesa. La lucidesa que dóna la retorta i l'alambí als vapors destil.lats d'una realitat tèrbola. Parlaves del teu teatre com si fos un lloc d'entreteniment. I la gent reia, això és veritat. Però després, quan marxaven cap a casa o a fer l'última copa, aquella gent anava perdent el somriure i l'endemà entenien que, pensant que anaven al teu teatre havien anat a escoltar una lliçó de catedràtic. Avui la teva mort ha fet aflorar paraules d'elogi, precisament dels que tard o d'hora haurien estat alguna de les teves víctimes. Tu i ells descanseu en pau, ara. Tu, perquè sempre l'havies conegut. Ells, perquè saben que se t'han tret de sobre. Te'n vas havent-te menjat el món. Et vas quedar amb el millor i amb el més profund. I ells, els teus enemics, van tremolar, es van inflamar, van caure en la violència que tu els atribuïes. Has estat demiürg dels vençuts i desemmascarador dels vencedors. I quan et van voler fer fora a tu i a Lorca, els treballadors et van acollir en un dels enclavaments d'aquell Madrid del "no passaran". Et brillaven els ulls com el diamant, que no és una pedra preciosa pel seu valor sinó per la seva duresa...
Gemma tramullas
Pepe Rubianes s'havia definit en una ocasió com "un solitari que viu envoltat de gent", conseqüència directa d'haver anat per la vida a la seva bola, tal com ell diria, dedicant-se amb el mateix afany a fer riure, a col.laborar en projectes socials a l'Àfrica i a lluitar contra la dreta més recalcitrant.La intimitat envoltada d'expectació durant les dues hores de vetlla era un reflex del que va ser la seva vida. "No tenia carnet de conduir ni vestit de mudar --explicava Flavià--. Preferia el barri del Raval, tot i que podia haver viscut a Pedralbes. Ha viscut fent el que li sortia dels collons tota la vida i això només és a l'abast dels més grans".
Albert om
El dia de Nadal del 2006, quan encara no estava malalt, Pepe Rubianes va escriure des d'Etiòpia un poema sobre la mort: "Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa". El poema servia d'epíleg a un llibre de memòries que va titular Me voy. Un resum perfecte de la seva vida: Rubianes sempre se n'anava de tot i de tothom. Voler-lo lligar era començar-lo a perdre. En els últims temps, fins i tot se n'anava d'ell mateix. Per això els seus constants viatges a l'Àfrica, per oblidar-se de qui era Pepe Rubianes.Però ara que se n'ha anat definitivament, ara que ha emprès el seu últim viatge, descobrim que no és veritat que hagués de deixar el seu lloc a ningú. Pepe Rubianes és irreemplaçable. No n'hi ha dos com ell. Penjarem el seu uniforme teatral --camisa i pantaló negres-- a dalt de tot de l'olimp d'humoristes, lliurepensadors i franctiradors d'aquest país. I ell, que se n'anava de tot, es quedarà allà per sempre. Pots marxar tranquil, Pepe: tu has disfrutat molt de la vida, i nosaltres hem disfrutat molt de tu.Ah, i un avís per a l'Espanya més rància, per a l'Espanya que el va voler portar a judici: Rubianes podia marxar, però callar no callava mai. I ara tampoc ho farà. Et continuarem escoltant, Pepe.
Paco mir
Pepe nostre que estàs en el cel, recordat sigui el teu nom, vingui a nosaltres el teu geni, segueix fent la teva santa voluntat així en el cel com a la terra.Dóna'ns sempre el nostre riure de cada dia, perdona'ns si t'imitem, així com nosaltres també perdonem els qui ens imiten, no ens deixis caure en l'avorriment i del mal no ens deslliuris del tot. ¡Sarangangue!
Carles Flavià: 'T'estimo, i fins aviat'
La festa s'ha acabat. El públic, sobretot el dels Països Catalans, ha perdut el Rei del Riure, l'home que ens feia més feliços. Curiosament, Pepe era galaicocatalà, i es va convertir parlant en castellà en el gran defensor de la nostra terra.....
